(A)normalitat?

Som ja a finals de setembre. Vam dir adéu amb una barreja de mandra i de ganes de normalitat a les vacances d’estiu. Vam haver d’engegar la màquina sobtats per un canvi de data amb poc temps per pair-lo. Ens ha acompanyat molta incertesa en punts clau de la tasca educativa. Ens hem hagut d’empassar gripaus de tota mena. Però, per fi ens diem: E la nave va!

Sí, sembla mentida. Malgrat tot, és com si la nostra capacitat d’acomodació a les circumstàncies ens continués funcionant i ens acostem a la normalitat d’un curs escolar ben poc o no gens normal. I sort encara que la pandèmia, de moment, es manté expectant…

Tot aquest conjunt de vivències d’inici escolar ens pot fer recordar la normalitat anòmala per a un Josep Calassanç, que engegava cada curs escolar amb l’ai al cor. No hi havia diners; la Guerra dels Trenta Anys assolava alguns dels indrets on s’havia fundat la seva Escola Pia; hi havia gent que s’apropiava del seu invent per copiar-lo descaradament fins i tot en el nom; el nombre dels seus col·laboradors patia baixes constants per malalties, morts o desercions, víctimes d’una pobresa que ratllava en la misèria; les males notícies plovien dia sí dia també; la pesta treia el nas per tots els països on els soldats l’escampaven; l’intent de fundació a Catalunya, a Guissona (1638), havia de plegar per la guerra i la inseguretat; i un llarg etcètera… Voleu un panorama més ombrívol? N’hi havia ben bé per tirar el barret al foc i dedicar-se a qualsevol altra cosa. Creieu que, més d’una vegada, no li devia venir al cap a Calassanç el pensament que s’havia equivocat, que s’havia empantanegat en una empresa sense futur?

Doncs bé, aquesta era la (a)normalitat en què tant ell com els seus seguidors estaven com instal·lats. No pensaven deixar-la per res del món. Si ens demanem per la raó d’una tossudesa tan gran, es podria dir que esbojarrada, no se’n troba d’altra que la centralitat dels nois atesos en les seves escoles: ells n’eren l’objectiu real, l’interès màxim, el criteri de normalitat. Eren el nord que els guiava, i no miraven prim a l’hora de pagar-ne el preu que fos. Com més ho llegeixes, en les cartes de Calassanç, més admirat et quedes.

(A)normalitat? Normalitat? Deixarem que depengui de les circumstàncies externes, o decidirem d’una vegada des de dins, a partir d’opcions fermes i decidides? De nosaltres depèn que les circumstàncies ens manin, o que ens hi puguem imposar amb la mirada fita en l’alumnat. Ànims i bon curs 2022-2023!