Ja no és el que era… | L’editorial de l’Andreu Trilla

Resulta bastant fàcil de comprovar, gràcies al refranyer popular, que res ja no és com era. La major part de les dites referents al mes d’octubre parlen de l’arribada del fred, de les pluges, dels bolets, de la simfonia de colors dels boscos, just abans que comencin a caure les fulles… Fa gràcia de recordar-ho en mànegues de camisa i finestres obertes. Enguany, som en un cicle sec, gràcies (sembla) al fenomen de «la Niña» que ens afecta. El fred s’endarrereix i les pluges continuen inexistents o minses.

El que crida l’atenció, però, és que, tot i que fenòmens com «el Niño» i «la Niña» no són pas d’ara, la memòria col·lectiva de les cultures predominantment agràries –i els qui en som descendents– continuem mantenint el refranyer com si res. Es podria interpretar que, més enllà de moments més càlids, més secs, més humits o més freds, pensem que hi ha una tònica general, una normalitat que, malgrat tot, se segueix complint? Si aquesta idea fos certa, podria resultar molt animadora, perquè podria significar que els humans tenim la capacitat d’abstraure, de la circumstància variable, allò que roman, el més persistent. Si non è vero, è bello…  «Octubre, octubret, s’enduu la calor i ens porta el fred».

Fent un salt interpretatiu, creieu que podríem aplicar aquesta idea meteorològica a la nostra realitat educativa? Sovint les variacions –en aquest cas no climàtiques sinó per exemple de comportament de l’alumnat– poden resultar tan pertorbadores com «la Niña» o «el Niño». Ara bé, la memòria col·lectiva bé ha de poder guardar la normalitat habitual que ens permeti treballar amb la confiança que allò que és episòdic no ha de prevaler sobre allò més bàsic i constant.

No sé, potser simplement són cabòries, però no em negareu pas que, quan veiem els embassaments gairebé buits, desitgem que passi «la Niña» i torni un règim de pluges més habitual, seguint el tarannà del refranyer: «Sant Lluc mai és eixut». Amb la mateixa confiança que podem trampejar la sequera, quan veiem les incidències temporals de l’alumnat, no hauríem de recórrer al mateix sentit comú, per no esverar-nos abans d’hora?

En fi, malgrat tots els canvis, «quan a l’octubre es fa fosc, busca la vora del foc». Tant si fa fred com si fa calor, el sentit comú ens inspira a pensar que els mals (i els béns) són relatius i mai no són absoluts, cosa que és un gran consol… i ens allibera dels temors que paralitzen. Bona tardor!